Breu relat | Elements narratius

Capítol 1 - Presentació

- Paraaaa! Mostrat! – cridava Aldaron a la ombra que veiem saltant pels teulats.

- Vigila home, què em caic – li dic tot enfurismat. Però sembla ser que no m’escolta...

Ups! Perdoneu que no m’hagi presentat primer, em dic Jackin, també conegut al meu poble com Peudeforme. Sóc un kender, i si mai n’heu sentit a parlar de la nostra raça, aquesta es remunta a quan el meu tataratatarataratara...avi va decidir anar a crear una colònia fora de les terres dels follets, i llavors... Ep! Potser m’estic anant massa per les branques... Segurament us estigueu preguntant qui és el meu company d’aventura? L’Aldaron és un reconegut elf a tota la Terra Mitja, alt, guapo, ulls blau cristal·lins, una llarga cabellera d’or, (bàsicament el príncep blau de tots els contes), sempre duu el seu arc a sobre; i es famós pels seus serveis a la reialesa: ha rescatat princeses, matat dracs i fins i tot va conèixer al Creador! Sí, com ho sentiu, jo mateix estava al seu cantó quan va assistir a una audició amb ell. Però això és una història apart, ara ja s’ha retirat de les aventures, tot i que ara n’estem vivint una... Així que... Ho deixarem com que es retirarà després d’aquesta.

Tornant a la persecució, m’ha semblat un bon moment per començar a escriure el relat perquè s’està posant interessant l’aventura i vull deixar plasmada la instantània del moment per si se m’oblida en un futur, poder-la recordar. Clar! Si vull recordar-ho tot, m’hauria de remuntar al inici de tot aquest embolic... Doncs som-hi!

Tot va començar un dia normal i corrent, en el qual havíem quedat tots per reunir-nos a la taverna, coneguda com “La última nit”, de Teiema; una aldea oculta dins un immens bosc amb les cases construïdes sobre els arbres. La gent del poble és molt amigable, sempre em regalen objectes brillants que se’ls hi cauen al terra... (i d’altres que no, però segur que no els volen).

Aquella nit ens reuníem Aldaron i jo, amb Brok, un nan un tant malhumorat quan parla amb mi, però que en el fons m’estima perquè sempre m’està fent bromes com fer-me la traveta o empenyem al terra. També tenim els germans mags Caladrys, el més gran i Xorian, el petit; els dos humans, i van estar acceptats a la gran ordre de mags blancs, després d’haver superat incomptables proves que els hi podia haver costat la vida. I la Naira una guerrera preciosa de raça humana, que estava promesa amb Aldaron, però que no havia fet acte de presencia aquella nit.

La taverna estava animada, cerveses amunt i avall, baralles per altres taules amb gent rodolant per terra, el més habitual. Però aquella nit el tema de conversa era la falta d’assistència de la Naira.

- Segur que ja t’està enganyant amb un altre, amb lo seductora que és no li deu haver costat gaire...- forfollava en Brok.

- Va home, no siguis així que el fas sentir malament – li replicava en Xorian.

- Clar, segur que si no ha pogut assistir serà per alguna urgència – seguia en Caladrys.

- La urgència de tenir sexe amb un desconegut! – insistia en Brok.

I quan jo anava a donar la meva opinió, de cop i volta vam sentir una forta explosió que venia de fora, el terra va començar a tremolar i més d’una gerra de cervesa es va esmicolar per terra.

Capítol 2 – L’incident

Vam sortir tots de la taverna a corre cuita, i s’observava una immensa flamarada a pocs carrers cap al nord. El foc era tan intens que sentíem el calor des d’allà mateix (i mira que la nit era freda, havia d’haver portat un abric més gruixut, i no serà perquè no en tinc... Em... Segueixo!).

- Quina flamarada tu! – exclamava en Brok.

- Ve de prop casa meva, espero que no li hagi passat res... – es preocupava Aldaron.

Aleshores va començar a córrer cap al foc i no ens va quedar més remei que seguir-lo, no l’anàvem a deixar que fos ell l’únic que sàpigues el que havia passat (jo ja sentia com d’aquell incendi en podria treure una anècdota, i mira tu per on estic escrivint un relat...).

Vam arribar davant la gran flamarada, semblava el mateix infern (ara sí que agraïa no haver portat gaire abric), el foc s’estenia centenars de metres cap al cel i no el veia amb la intenció d’extingir-se; qui hagués provocat aquell incendi sabia el que es feia...

- No! Casa meva, no! – deia entre llàgrimes Aldaron.

- Tots els meus records, els meus gallardons! Res n’ha quedat... –

De cop i volta vaig notar com se li encenien els ulls.

- He de trobar qui m’ha fet això i que ho pagui amb la vida! – deia amb una cara totalment canviada, marcada per la ràbia i la ira.

- Va home, no serà per tant, segur que ha sigut un accident – deia en Xorian.

- Sí home, sí, i segur que t’ho voldrà compensar el culpable – prosseguia en Caladrys.

I altra vegada, quan jo anava a dir la meva, veig acostar-se un velleta amb cara preocupada, segurament per l’escàndol que estaven muntant aquests homes...

- Noi, m’ha semblat veure una ombra poc abans de l’incendi que donava voltes per la l’habitatge i semblava que no volia ser observada, ja que no parava de mirar cap a tots cantons -.

Aquestes paraules van bastar perquè Aldaron tornes a enfurismar-se com bou en un tancament, quan semblava que s’havia calmat després de les paraules dels mags.

- He vist com després de l’explosió marxava cap aquella direcció – deia senyalant cap a dins el bosc.

- Doncs no tinc temps a perdre si vull enxampar al culpable – va dir Aldaron tot decidit.

- Jo t’acompanyaria, però la meva dona m’espera per dormir. I ja saps com es posa si no sap on sóc... – deia en Brok preocupat (més per la possible pallissa que li hagués esperat a casa seva que pel culpable del incendi).

- Nosaltres, també ho faríem, però no tenim permís per passar més d’unes hores fora de l’ordre – comentava Caladrys.

- Caldria tornar per demanar una ampliació excepcional – afegia Xorian.

- No cal nois, jo sòl em veig capaç d’agafar aquest vàndal – va dir Aldaron, mentre es posava en marxa cap a l’espessor d’arbres.

- Jo sí que puc acompanyar-te – li vaig comentar amb un somriure d’orella a orella.

Tenia moltes ganes de viure una nova aventura i més quan sense mi no hagués arribat ni deu metres més enllà; sóc un rastrejador nat, ningú que no sigui un kender pot rastrejar millor un rastre.

- Si no hi ha més remei... Però no et perdis com de costum – em va advertir sense tan sols dirigir-me la mirada.

Va ser mirar cap al terra i... Eureka! Una petjada fresca al fang (és d’agrair que les nits siguin humides a Teiema), i aquesta la seguia una altra, i una altra...

- És per aquí! – vaig exclamar, ja veus que se n’anava en direcció contraria a les petjades...

Les petjades eren d’un 39 de peu més o menys, amb una textura a ratlles uniformes típiques d’una sola de sabata que em sonava haver-la vist abans... Ara ho recordo! Havia trepitjat un niu de formigues, ha de ser una mala persona per fer algo així (o com a mínim despistada), les pobres formigues es trobaven en un estat deplorable, la meitat mortes i l’altre donaven voltes sobre si mateix sense saber que fer. Això em recorda que haurien de passar 3 dies reconstruint el niu i... Però on està aquest elf? Ja l’havia perdut... Però, ostres si havíem arribat al poblat veí! Seguidament el vaig veure, direcció a la posada més pròxima on anàvem a anar a passar la nit. Què és allò que es mou?

- Hi ha algo als arbustos – li vaig dir espantat.

- Va, afanyat o ens tancaran el local cagueta – va respondre secament.

Capítol 3 – Toca córrer

- Ajuda! M’han robat! Al lladre, al lladre! –

- Qui crida a aquestes hores? – va queixar-se Aldaron.

Se’l veia molt malhumorat, suposo que estaria tenint un somni molt agradable com jo, que estava passejant per un bosc encantat de pedres brillants i quantes més agafava, més brillaven... Suposo que em puc guardar el somni per escriure un altre relat... Sí, millor ho faig així.

Aldaron va fer un bot del llit i va acostar-se a la finestra per observar que passava.

- L’has vista? Hi ha una ombra saltant pels teulats! Ha de ser ella la culpable de l’incendi! – va exclamar amb una cara que esgarrifaria al més valent.

Em va agafar per coll de la camisa de dormir, que era blava, la meva preferida per cert, abans en tenia una vermella però no la he tornat a trobar des de que van venir-me a visitar els meus tiets i... Això, que vaig enfadar-me molt per la poca delicadesa amb la que la tractava.

- Que no puc respirar... – vaig aconseguir gesticular.

Amb un àgil moviment , em va fer volar pels aires i vaig caure dins el seu buirac (arribo a ser més gras i li esmicolo les fletxes); i va saltar al teulat més proper per la finestra.

La dona que cridava abans deia que li havia robat els seus anells d’or i semblava que anava a desmaiar-se. Si jo perdés un objecte tan brillant com aquell, m’haurien de venir a buscar els de la funerària.

Aldaron esprinta abans que em doni compte i casi caic, salta a un altre teulat, baixa la canonada, segueix esprintant carrer avall, fa una visual ràpida de la ubicació de la ombra, i d’un salt ja torna a ser a d’alt els teulats, a dos teulats de la ombra.

- Paraaaa! Mostrat! – cridava Aldaron a la ombra.

- Vigila home, què em caic – li dic tot enfurismat. Però sembla ser que no m’escolta...

Doncs ja som a l’inici del relat, ens trobem a mitges de la persecució de Aldaron a l’enigmàtica ombra. Salten d’un teulat a un altre com ninjes, segueixen la persecució per terra, l’ombra gira la cantonada bruscament, salta la tanca d’un salt, esquiva un arbre, esquiva un altre, i just quan estem apunt de perdre-la Aldaron dispara un fletxa.

Escoltem un gemec molt dèbil, Aldaron l’havia encertat! Però amb la foscor de la nit no aconseguim entreveure on havia anat a parar. Per un moment he patit per la meva vida, perquè la velocitat amb la que ha disparat la fletxa no li donava temps de reaccionar si m’agafava per accident.

- Li seguirem el rastre demà, ferida no arribarà molt lluny – informa Aldaron.

- Però si estava molt emocionant la persecució... - replico.

M’ignora per complert i va directe a la posada per tornar a dormir.

Capítol 4 – La cova

L’Aldaron és el primer en llevar-se, me’l trobo ja vestit al obrir els ulls. Vestia una túnica d’un verd herba molt brillant amb una cota de malla per sobre, adornada amb dos ombreres de cuir, que l’ajudaven a ajustar la capa blava tinta que sempre li agradava dur, ja que el feien sentir més àgil i veloç. Ara que m’hi fixo només li faltava posar-se les botes de cuir acabades en punta, molt típiques de les vestimentes de la seva raça; si fos per mi aniria amb sandàlies, no se com poden suportar tanta calor als peus, en aquelles condicions em seria impossible caminar del fàstic, hauria de descalçar-me i posar els peus en remull.

Tornant al present... On es l’Aldaron?! M’acosto a la finestra i... El veig! El molt pocavergonya m’ha deixat aquí tirat i ja ha recorregut tot el carrer. Vaig a avisar-lo de que se n’ha descuidat de mi, el pobre té molt poca memòria, no és la primera vegada que ho fa.

Salto per la finestra i començo a córrer en direcció cap a ell.

- Un altre cop tu? – em mira amb cara de pocs amics – Anem a veure l’escenari de la persecució d’ahir per si trobem pistes – m’ informar.

- D’acord, deixa’m a mi primer que soc un expert en rastrejar! – li dic entusiasmat.

- No cal, ja veig des d’aquí un rastre de sang – em desil·lusiona com de costum.

El rastre ens condueix bosc endins, així que comencem a caminar seguint la sang. Com soc un expert en rastres, se m’acut olorar la sang per saber a quin tipus de bestia ens estem afrontant i... ostres! Juraria que conec al propietari d’aquesta sang.

- Aldaron, em sembla que he olorat aquesta sang en alguna altra ocasió... – li dic amb cara d’incertesa.

- No m’expliquis les teves anècdotes, no es moment per fer-me dormir -.

Sempre tan simpàtic amb mi, en el fons sé que m’ho diu en broma, li encanten les meves histories, sempre que puc li explico anècdotes que m’han passat i que li han passat a altres, la mar de curioses totes; i el molt juganer m’intenta fer callar, però sempre estic alerta per si intenta tapar-me la boca.

Mira tu per on, el rastre acaba dins una cova més fosca que l’espai exterior, i com es de costum ningú a portat una llum per il·luminar l’interior.

- Kender, per primera vegada a la teva vida em seràs útil -.

M’emociono, m’estan a punt de saltar les llàgrimes. No el puc defraudar!

-Digues-me, quin servei necessites d’aquest gentil kender? – li dic contenint l’emoció com puc.

- Posa’t al davant i segueix el rastre, per desgracia els elfs no tenim l’olfacte tan ben desenvolupat com vosaltres -.

- I es clar, això es degut a que el nostre tataratataratatara... -.

- Calla! – em talla sense compassió.

Comencem a caminar cap dins la cova, no em veia ni la punta del nas, però per fortuna al ser més baix que altres races, no em xocava constantment contra roques punxegudes ni el sostre com anava fent l’Aldaron.

- Si no volíem ser descoberts ho tenim complicat si segueixes donant cops de cap contra cada pedra que passa -.

Hauríeu d’estar aquí per sentir-ho, cada passa que feia, cop de cap i la vibració sonava a tota la cova cap a dins i tornava com a eco.

No sé el perquè, però com més oloro aquesta sang més em ve al cap una persona.

- Ai! – exclamo de dolor abans de perdre el coneixement.

Capítol 5 – La revelació

Quan em desperto, sento una veu femenina que em parla.

- Jackin, creus que em pedonarà? – em pregunta.

Reconec aquesta veu! Ara tot encaixa! La sang, sabia que coneixia de qui era!

- He anat massa lluny amb aquesta broma i mira com he acabat, amb la cuixa travessada per un fletxa – no aconsegueix acabar de dir l’última paraula que comença a plorar.

- Va, no et preocupis, tot se solucionarà, deixa’m explicar-li que te'n penedeixes i segur que et perdona – la intento consolar.

- Faries això per mi? – sembla ja més calmada.

- Per descomptat, no recordes amb qui parles? – li responc amb un gran somriure (és una llàstima que no em vegi per la foscor).

Començo a rastrejar l’olor d’Aldaron i sembla ser que no fa gaire ha passat per aquí. Caminem durant deu minuts amb un total i absolut silenci (crec que mai havia estat tan de temps callat), per no confondre al elf i que ataques a la pobre dona sense poder dialogar abans. Girem una cantonada, i aquí el tenim, assegut, meditant com sortir de la cova, tinc la sospita de que s’havia perdut.

- Aldaron! – crido eufòric.

- Aaaaah! Ostres, quin ensurt! Casi em mates d’un atac al cor. Com has tornat fins aquí, creia que t’havien raptat – se’l veu molt exaltat per l’ensurt.

- Ah, no ha sigut res, m’he trobat amb el causant dels incidents – començo a explicar-li.

- On es?! L’he de matar! – comença a cridar com un boig.

- No t’alteris, n’està penedit i vol demanar-te perdó – intento calamar-lo.

- En aquest cas sortim a fora que aquí no em sento còmode per combatre – argumenta l’elf.

Així que ens posem en marxa cap a fora de la cova, jo lidero l’expedició, ja que soc l’únic capaç de percebre els nostres olors de quan em entrat. Es palpa una tensió inquietant a l’ambient, ningú diu res i sempre que intento donar algun tema de conversa, Aldaron em fa callar.

Al final, veiem la llum del sol del migdia, jo hauria d’estar dinant l’estofat que prepara cada dissabte la meva dona, la trobo tan a faltar, sempre m’està renyant, que si torna la coberteria de plata al veí, que si fes algo productiu per mantenir la família, sempre té alguna raó per queixar-se de mi; però en el fons ens estimem molt.

Sortim de la cova i ens quedem Aldaron i jo mirant cap a l’entrada, esperant que sortís l’enigmàtica entitat que s’havia estat amagant tot aquest temps. Quan va sortir, la noia vestia una túnica negra de d’alt a baix amb la caputxa posada, i quan va destapar el seu rostre temps li va faltar a Aldaron per sortir corrents a abraçar-la.

- Naira, estimada meva! Que hi fas tu aquí? – deia amb la noia arronsada als seus braços.

- Jo soc qui heu estat perseguint aquest temps – deia amb la mirada posada al terra.

Aldaron no acabava d’assimilar aquelles paraules, no s’ho podia creure.

- I per què has fet explotar la meva casa?! – li va preguntar tot encuriosit.

- Volia que vinguessis a viure amb mi per fer oficial el nostre compromís, però com sabia que no voldries abandonar la teva terra, no he tingut altra opció – argumentava ella.

- I els anells robats? – seguia estupefacte el pobre elf.

- No es obvi? Em vull casar amb tu, però no tinc diners per permetre’ns uns anells de tanta qualitat – explicava tristament.

- No et preocupis, ja me n’encarregaré jo d’aconseguir uns anells dignes per casar-se; no podria casar-me sabent que els anells son robats – li va explicar Aldaron.

L’elf s’acosta cap a mi i em diu:

- Torna-li els anells a la dona del poblat d’aquí el cantó, jo marxo amb la Naira per començar una nova vida al seu cantó –.

Tal qual m’ho deia començava a caminar en direcció al seu nou habitatge, i en menys d’un minut el vaig perdre de vista. La Naira ni s’havia acomiadat de mi, però hauré de perdonar-los, és el que tenen les parelles d’enamorats.

Miro els anells que m’ha deixat l'Aldaron a les mans, i m’enamoro al instant, la lluentor em reflecteix els rajos directes del sol, i penso que aquella dona ja devia haver oblidat els anells, així que no feia cap mal quedant-me’ls, a part, ella segur que no els apreciaria tan com jo.

Ara només em queda un camí llarg que recórrer cap a casa, que amb una mica de sort em trobo amb una nova aventura sobre la que escriure.

Elements narratius:

- Mimicry: Els ambients i personalitats pels personatges encaixen perfectament a la realitat.

- Ilinx: Hi han moments de vertigen com a la persecució de l'enigmàtica entitat pels teulats.

- Ironia: El narrador te un to irònic durant tot el relat, veient una realitat propia del que l'envolta.

- Narrador homodiegètic: Es narren els fets en segona persona, com feia Watson amb Sherlock Holmes.

- Flashback: La línia temporal es veu afectada al inici i torna a fets passats.

- El cercle màgic: El relat ens atrau a dins el seu espai, per empatia amb el narrador.

- Comentaris del narrador: El narrador dona la seva opinió sempre que pot, i sinó comença a explicar anècdotes sense sentit dins el relat.

- Narrativa preposicional: És un relat, òbviament no jugable, amb un laberint cibertextual unicursal, ja que el lector no pot decidir per on avançar la historia, ha de seguir el fil argumental.

- Tipologia de jugador killer: Els lectors amb aquesta psicologia se senten identificats amb Aldaron, ja que es un personatge molt compulsiu i agressiu.

- Tipologia de jugador explorer: Els lectors amb aquesta psicologia gaudeixen dels espais descrits i del fil argumental basat en l'aventura.

Espero que us hagi agradat el relat, i ens veiem al següent post =).

#relat #elf #kender #elfo #mag #mago #aventura #guerrero #guerrer #guerrera #fantasia #medieval #TierraMedia #TerraMitja #narració #narración #relato